LA POESIA QUE HE TRIAT

Tant se me'n dóna

El que em molesta de les competicions

és que sempre es tracta de guanyar

o de perdre i no tant només de córrer

amigablement una petita aventura.

[Brossa, Joan]

He triat aquest poema perquè entenc a l'autor. Jo sempre he jugat a esports diferents, i també penso que lo important es participar, el resultat es a part. S'ha de saber guanyar i saber perdre. I jo crec que no és millor el que ho guanya tot, sinó el que sap perdre i guanyar a l'hora.

10 moments de felicitat

• Arribar a casa a les 5 i mitja després de tot el dia i treure'm les sabates. És un autentic plaer per mi, encara que no tant per la meva mare(...)
• Ficar-m'he al llit per la nit i fer-me una bola.
  
• Arribar a la platja en ple mes d'agost, fent saltets perquè la sorra crema, estirar la tovallola i escoltar el soroll del mar.
• Arribar a casa amb una camiseta nova, sense treure l'etiqueta ni res, posar-me'la.
• Anar el dissabte a la tarda nit al bar i veure com guanya el meu equip, encara que últimament no guanyi gaire...
• Mirar-li als ulls i veure que somriu, que és feliç.
• Seure tota la família a una mateixa taula gegant méntres menjem i riguem junts.
• Quan hem ve a felicitar la primera persona el dia del meu aniversari.
• Quan surto per la nit a l'estiu.
• Mentrés pujo per les escales i hem ve l'olor del meu menjar preferit.
  

Gent per tot.

No m'agraden gens els pocavergonyes que, al veure passar una persona gran per la vorera, no baixa per deixar-la passar. I com sempre hi ha d'haver el típic bocamoll que a sobre de tot ha de fer el comentari: "vagi amb compte, no?".
I desprès et pots trobar amb algun somiatruites, encantat de la vida que no es dona compte de qui ve per la vorera fins que el te davant dels nassos...En fi, hi ha d'haver gent per tot.

Les meves mans!

Pues sí, això que tinc al final de cada braç amb 5 dits cada una, es lo que més m'agrada del meu cos. He arribat a fer tantes coses amb elles, i les que encara queden per fer...però no entrarem en detalls! Hem solen dir, que son màgiques, que treuen els mals d'esquena amb els massatges que fan. Fins i tot m'han arribat a dir que podria tenir futur com a massatgista, però no en faig gaire cas.
Crec que si són tan màgiques com diuen, hauria de deixar de mossegar-me les ungles i cuidar-les una mica més. Encara que, ho veig una mica difícil ara per ara, amb els exàmens que ens posen ... ¬¬'

Des d'aquesta finestra veig el món.

Aquesta és la imatge que veig cada dia quan m'aixeco. Com ja podeu haver deduït, és la finestra de la meva habitació. S'hi pot veure l'entrada de Palafrugell i la montanya de Torroella de Montgrí amb el seu castell, però t'hi has de fixar molt be!
És la finestra que més m'agrada de casa meva, ja que és on hi passo més hores.

Black Jack.

És una de les ultimes pel·lícules que he vist, i una de les que més m'ha agradat. Crec que un dels motius per els quals em va agradar va ser per el lloc on es desenvolupa, Las Vegas. I l'altre motiu per el qual m'agrada es perquè esta basada en fets reals.
El director de la qual és Robert Luketic
Jim Sturgess, Kate Bosworth, Laurence Fishburne, Kevin Spacey, Liza Lapira, Josh Gad, Aaron Yoo i Sam Golzari son els actors principals que hi actuen.
El gènere d'aquesta pel·lícula es el drama i el thriller. Tracta d'un d'un grup de ments privilegiades que es dediquen a anar als casins a emportar-se tots els diners comptant cartes, jugant a la black jack. Es comuniquen amb gestos i tenen identitats falses. Els atrapen però, tornaran a manar aviat.
Es una pel·lícula per a gent amb vicis o que li agradi l’estratègia o perquè no, jugar a cartes

Tots els meus noms-

El nom de Justo el va triar la meva germana una tarda que ella sortia del col·legi. Va anar a l'hospital a veurem a mi i a la meva mare. Li va demanar als meus pares que em posessin el mateix nom que el meu pare, Justo. I així va ser, se'n va sortir amb la seva.

Fa un anys li vaig preguntar al meu pare si tinc avis o besavis que es diguin com nosaltres però, a la família Moreno només hi han dos Justos, el meu pare i jo. Els familiars sempre m'han dit, i m'ho continuant dient, "Justillo". És molt simple, Justo el meu pare, i jo com soc més petit, pues Justillo.

Home recte, honrat...Diuen tantes coses del significat del meu nom que ja no se ni que creure! Normalment, quan vaig a algun lloc i em pregunten per el meu nom, la gent queda bastant estranyada, ja que és un nom molt poc comú en tot el món.

De petit sempre deia que m’hagués agradat dir-me Raúl o Iker. Perquè eren i són els meus jugadors de futbol preferits.

Ja saps una mica més de mi!